“Quan érem amics”.
Potser era pel ritme pausat del juliol o pel so llunyà de les terrasses de la platja, però aquell domicili era diferent. No tant pel calendari, sinó pel temps: aquell que passa tan i tan de pressa.
Si al pacient, de vegades, li fa respecte entrar a la consulta del metge, imagineu què suposa per al metge entrar en un domicili.
Sense voler, la mirada se’n va cap a la prestatgeria on, a més dels últims fàrmacs que li havies indicat, pots veure la foto dels seus familiars. I recordes aquella visita, els recordes a tots ells: més joves, més esperançats.
Hi ha una manta sobre el sofà que reconeixes d’altres visites, llibres subratllats a la tauleta, un got d’aigua a mig beure. Tot explica una història que vas coneixent visita rere visita.
És en aquells moments quan notes de debò el pas del temps. Deixes de sentir la calor sufocant de l’estiu o notar la brisa del mar que entra per la finestra, i en aquell instant tens la certesa que les coses fan una mica més de mal quan les coneixes, quan les has vist créixer i també decaure.
Portar més d’una dècada amb longitudinalitat —ser el metge dels mateixos pacients o el pacient dels mateixos metges— et porta a un sentiment contradictori, a sentir més del que potser hauries de sentir. Com si fos inevitable que l’olor de les ametlles amargues et recordés sempre el destí dels amors contrariats, parafrasejant García Márquez.
“Quan érem amics”, em va dir en arribar a la seva habitació, amb aquell somriure còmplice que només apareix entre persones que es coneixen de fa temps. Com si posar un diagnòstic entremig de la relació metge-pacient ens fes menys amics. Però sabia perfectament a què es referia: a aquells moments en què la medicina es queda curta i el que importa és simplement ser-hi, ser real.
Em vaig asseure a la cadira que ja coneixia, al costat del llit que abans era només per dormir i que ara s’havia convertit en el centre del seu món. Avui el seu gat no es posava a sota per evitar ser trepitjat, com indicant que el que passava avui era encara més important.
Una de les claus per sobreviure a aquest període vital és protegir aquesta etapa de la velocitat accelerada —familiar, social i laboral— que impedeix la reflexió profunda. I s’aconsegueix amb una cosa tan senzilla com recordar: recordar la importància de ser present, de no fugir del moment per incòmode que sigui.
El final de la vida és un procés que requereix acompanyar, decidir entre tots i, sobretot, ser amics en els moments que més importen. Perquè al final, quan s’esvaeixen els títols i els protocols, el que queda és el més simple i el més complex alhora: dues persones que es cuiden mútuament, que es respecten, que s’acompanyen en el misteri compartit de ser vius.
Quan vaig sortir de casa seva aquella tarda, el sol ja es ponia sobre les terrasses de la platja. El ritme pausat del juliol seguia allà, recordant-me que hi ha moments en què la medicina és molt més que curar: és simplement ser-hi, acompanyar, ser amics quan més es necessita.
Òscar Garcia Gimeno
Metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària
EAP Can Bou
